Vallter

Escrit per Bàrbara 10 abr. 2013 19 comentaris »

Vam arribar quan ja tancaven.

Els darrers esquiadors marxaven i a la pista verda de baix només hi quedaven quatre gats que pujaven caminant per la cinta i baixaven amb trineus.

Millor, menys públic i més aparcament a prop de l’accés.

Vam treure el material i vam enganxar les pells de foca a la sola dels esquís; així impediríem lliscar enrere durant la petita ascensió.

 

Em vaig posar la genollera, vaig calçar-me les botes de la Carmeta i, fent una mica d’equilibris i recolzant-me al Jordi, vaig posar-me els esquís.

Les crosses em quedaven massa curtes un cop damunt dels esquís, i les vam haver d’allargar una mica.

Tot a punt per començar a enfilar l’accés a la pista, amb crosses en comptes de pals d’esquí.

El Jordi va agafar un tamboret de càmping: “així podràs seure quan et cansis”.

Sort que ja no hi havia gaire gent… De totes maneres, amb l’edat vas perdent el sentit del ridícul, del què diran i del què pensaran. Tot un avantatge en les meves circumstàncies!

Poc a poc però sense entretenir-me, vaig anar pujant per la pista verda, ara la crossa, ara una passa, ara l’altra crossa… Sorprenentment no em resultava gaire complicat; podia fer lliscar la cama dreta endavant sense gaire esforç, i la bota impedia que el genoll se’m doblegués.

No teníem gaire temps perquè el sol començava a marxar i la neu s’anava gelant, així que 100 metres enllà ens vam aturar. Suficient per portar a terme la prova: ara calia baixar.

 

Sense treure les pells per no embalar-nos excessivament, el Jordi feia angle i jo m’agafava a ell, posant els esquís entre els seus. Fent zig-zag per reduir el pendent vam anar baixant.
No vam caure,la qual cosa era tot un èxit, però l’esforç que havia de fer jo era massa gran, no hauria aguantat gaire metres més… Caldria millorar la tècnica.

 

Vam anar a buscar “lloc” per dormir: un aparcament una mica arrecerat del vent. Vam condicionar la furgoneta amb uns matalassos, vam sopar una mica allà dins i ens vam ficar dins dels sacs. Feia fred però es veia la lluna per la finestra, gairebé plena.

Al matí següent, ben d’hora, vam esmorzar una sopa calenta (beneït fogonet!) i vam sortir de la furgoneta quan el sol començava a brillar. Faria bon dia i havien arribat més cotxes plens d’excursionistes. Aviat no s’hi cabria.

 

Els que havien aparcat just al nostre costat parlaven de neu i d’escalada mentre es preparaven, com nosaltres, per començar l’ascensió.

Vam portar crosses i esquís cap a un camí que s’endinsava en una vall nevada. De fet, jo em portava a mi mateixa, que prou feina tenia, i en Jordi anava fent viatges amb el material.

Els veïns d’aparcament ens van preguntar si necessitàvem ajuda per arribar allà on començava a haver-hi més neu. No calia, però moltes gràcies!

A muntanya sempre trobes gent maca.

De seguida que la neu ho va permetre em vaig posar els esquís amb les pells de foca, ja que se’m feia molt difícil caminar amb les botes d’esquí.
Vam endinsar-nos cap a la vall, creuant-la una mica en diagonal per salvar el pendent. L’objectiu era un petit grup d’arbres que hi havia a mitja alçada. Hi vam arribar sense gaire problemes i vam decidir seguir fins a unes roques que hi havia més amunt.

En els llocs ombrejats la neu encara era gelada i les crosses em patinaven, però com que tenim solucions per tot, els vam treure els tacs de goma. Així es clavaven bé en el gel!

Vam creuar un rierol sense veure’l; estava cobert per la neu glaçada, però el sentíem córrer sota nostre! Preciosa, aquella sensació! Però més valia no entretenir-s’hi i sortir d’aquella àrea, no fos cas que la neu es fongués…

Després de seure 10 minuts per descansar al costat de les roques vam reprendre la marxa cap amunt, aquest cop escoltant música amb l’MP3 de la Carola, fins arribar a un petit coll.

Justament per allà passava una pista i hi baixaven esquiadors experimentats. Era massa pendent per a nosaltres i vam decidir tornar pel mateix camí.

Ara la neu s’anava fonent i les crosses s’hi enfonsaven quan m’hi recolzava, malgrat haver-hi tornat a posar els tacs. Així que vaig haver de confiar més en les meves cames i menys en els braços. Vam decidir fer un tros de “culen-bahen” per fer més via i vam arribar a baix.

Fi de l’excursió! Brutal la sensació del cansament després de l’esforç i de poder gaudir de la muntanya nevada de nou!

 

En arribar a la furgoneta, vam recordar que hi teníem un “Aix Uix Ace” i vam decidir deixar-lo en una bossa, al parabrises del cotxe dels 4 excursionistes veïns, com a símbol d’agraïment i complicitat.

Ens hauria agradat veure’ls per un forat quan trobessin el llibre, però havíem de marxar, que es feia tard, ens mereixíem un bon dinar i no volíem trobar caravana de tornada.

Un parell de dies després vaig rebre dos correus electrònics. L’Stuart, l’Elsa, en Manel i en Jaime havien buscat el meu contacte per Internet i ens agraïen el detall, contents d’haver pogut participar, ni que fos una mica, en aquella meva “nova primera vegada” a la neu. Els havia impressionat la meva història, estaven contents de poder-la compartir amb els seus amics i que esperaven retrobar-me aviat per la muntanya… Quina il·lusió!

Vés a saber, potser coincidirem algun dia en alguna paret!

Ahir em va trucar el Jordi a mitja tarda:

– Com es deien aquella gent que vam trobar a la muntanya? Els que et van escriure.
– Mmmm… Stuart, Manel… i no recordo la resta.
– Elsa?
– Sí, crec que sí! Per?
– Em sonaven aquests noms. He mirat les bústies de casa… Són els veïns de sobre.
– ?????!!!!!!

Les muntanyes són molt grans, però el món de vegades és molt petit.

Us passarem a saludar, Stuart i Elsa!

19 respostes a “Vallter”

  1. Anna Gabernet ha dit:

    Waw! Ja m’explicaràs bé com t’ho fas per baixar. M’ha encantat com ho has anat explicant tot i l’emoció de veure què passaria al final! Increïble que siguin els teus veïns, el món és un mocador! Felicitats per l’esquiada!

  2. Bernat Calbetó ha dit:

    Quina bonica història. Realment l’esquí de muntanya és fantàstic, allunyat de les multituds i amb uns paisatges increïbles.Jo he fet aquest any un curset d’iniciació d’esquí de muntanya i em va encantar. Només dir-te que vagis en compte perquè aquest esport enganxa,je,je

  3. Albert ha dit:

    Sou molt grans!
    Força i tendra abraçada amics…
    Bàrbara: tens un dinar pendent a casa, has de conèixer l’Ariadna. La Duna sempre recorda el ‘senyor de l’acordió’
    Aix! Uix!

  4. Cesc Gomà ha dit:

    Bàrbara, me n’alegro molt d’aquesta bona experiència, ets una crack… El tema dels veïns…, Déu n’hi do…, molt bo! I, està bé de tenir-vos com a veïns i que pugueu compartir més d’una paret.

  5. Lázaro ha dit:

    Ara que arriva l’estiu ¿quan posarás un article de submarinisme? Et proposo una inmersio. Gaudirás la ingravidez i t’agradará veure un altre mon… (porta un AIX UIX ACE…pot ser que’t trovis amb altres veíns jejeje)

    • Bàrbara ha dit:

      Potser sí, això del submarinisme ha de ser molt xulo.
      Però em fa una mica de mandra haver de passar primer per la piscina…
      Això sí, haurem d’editar un “Aix, uix” impermeable!

  6. Marta Sardà ha dit:

    Felicitats campiona!!! Mua!

  7. Ció ha dit:

    Escalar, esquiar, cantar, aprendre idiomes i acordió…. quina serà la propera?
    I quan tornes a jugar a tennis, que trobo a faltar anar a algun campionat?

    • Bàrbara ha dit:

      Va, t’avanço la propera: espeleologia. (hi hi hi!)
      El tennis, ara que farà més bo el reprendré. Però campionats no ho crec pas… Fins que no puguin posar la bandera catalana al costat del meu nom als quadres de joc, res de res.

  8. Aleix ha dit:

    Quines històries, nena! El què no et passi a tu… Que maco.

    • Bàrbara ha dit:

      Sí, oi?
      Doncs resulta que ens havíem creuat un dia a l’escala, amb l’Stuart, però no ho recordàvem, no vam identificar les cares.
      Semblen impossibles tantes casualitats!

  9. Carme ha dit:

    Nena!!! Quina aventura mes autèntica!! M’encanta haver pogut col.laborar “una miqueta” ii des de lluny a fer possible aquest dia fantàstic. El tancament sembla “de pel.licula”…

    Muacs!

  10. Lluïsa ha dit:

    Bàrbara, He llegit el teu article de Vallter i m’ha sorprès molt gratament. Tu demostres que amb força de voluntat es pot arribar tan lluny com et proposis. Endavant les atxes (?) !!!!!. Ptnsssss.

  11. Ció ha dit:

    Ja li has dit al Làzaro que ja li has fet cas?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *