Avui farem un iglú i hi dormirem (més o menys)

Escrit per Bàrbara 09 març 2014 Sense comentaris »

Doncs sí, malgrat que es preveia mal temps, en Jordi va tenir la intuïció que seria un bon dia per anar a fer un iglú. I la zona triada va ser Vallter (on em vaig posar per primera vegada uns esquís de muntanya).

El Ferran feia setmanes que frisava per sortir amb nosaltres, i vam avisar la Neus que també s’hi va apuntar, tot i plegar tard de la feina, anar una classe de ioga, i tenir convidats a sopar.

Aquella nit de divendres vam dormir poc. Entre d’altres coses perquè ens vam equivocar d’hora i ens vam llevar una hora abans… A les 7h sortíem de Barcelona.

Arribant a Vallter ens van avisar que feia molt vent i les pistes de l’estació d’esquí estaven tancades.

– No hi fa res, no anem pas a pistes!

I vam seguir cap amunt. Un cop aparcada la furgoneta, ens vam endinsar pel mateix camí per on havia fet les meves primeres passes ara fa un any. Però hi havia molta més neu, i em costava més avançar perquè el pendent lateral era molt pronunciat.

A les 10h havíem triat “parcel·la”, en una zona arrecerada, allisàvem el terra i ens disposàvem a començar la construcció.

En Jordi, mestre d’obra i d’expedició, tallava daus de neu compacta amb un xerrac, en Ferran els transportava i amb la Neus els anaven col·locant en forma de cercle. Jo m’ho mirava, de moment, com els jubilats que controlen i van opinant. Quan vam tenir 2 pisos de blocs aixecats, em vaig ficar dins: m’ocuparia de la decoració interior.

Es tractava d’anar tapant forats amb neu procurant que l’estructura quedés sòlida i donar les indicacions pertinents perquè les parets pugessin de forma regular.

3 hores més tard posaven l’últim maó damunt del meu cap.

– M’hi hauré d’estar gaire estona tancada aquí dins?

– No, i ara! Ara mateix obrim la porta!

Dit i fet, en Jordi va serrar el forat que seria la porta i vaig poder sortir.

Ara només faltava acabar d’allisar el terra i fer una mica de parapet a la porta per protegir-nos del vent. I com que havíem acabat de pressa, també vam construir un mini-iglú adossat per guardar-hi les botes.

Després de menjar quatre ganyips vam tenir temps de sortir a fer una mica d’excursió. Vam tornar a mitja tarda, i vam organitzar el jaç. No vèiem clar com ens ho faríem per cabre-hi tots estirats, però la claror de l’iglú des de dins era tan especial que vam deixar el problema per quan arribés el moment.

Amb tot això ja fosquejava i vam decidir sopar. Mentrestant fèiem de punt d’informació d’algun excursionista tardà que buscava el refugi i elogiava la nostra obra.

Feia fresca però encara vam tornar a sortir per mirar el cel més estelat que recordo haver presenciat mai. A més, ens havíem deixat els frontals encesos dins de l’iglú, i aquest adquiria una brillantor espectacular: com aquelles marededéus petites fosforescents.

Malauradament ningú no portava una càmera de fotos prou bona per poder immortalitzar la postal.

Ja estàvem estirats. Tan estrets que no podíem moure cap extremitat. Al cap d’una estona en Ferran va decidir sortir de l’iglú:

– Bàrbara, deixa’m el sac de bivac, vaig a dormir fora, que aquí no aclucaré l’ull.

Me’n vaig alegrar, tot i que patia una mica. No faria massa fred fora? El trobaríem colgat de neu al matí? De totes maneres, sense Ferran seguia estant estreta jo, i no vaig poder dormir gaire. Em sentia com un escuradents, no podia doblegar gens les cames!

Quan van sortir els primers raigs de sol em vaig llevar. Botes, anorac, i cap a fora. Feia un matí preciós! I en Ferran havia sobreviscut.

Una altra excursió fins a una pista d’esquí, en pugem un tros i fem un curt descens, jo agafada al Jordi.

La Neus ha provat les raquetes i li ha agradat l’experiència. En Ferran s’ensorra fins als genolls. Ja posats, decideixen fer un parell de salts a la neu verge des d’un tronc. No hi ha com ser jove per ser saltador que salta salts! Finalment en fan 5 o 6 fins aconseguir capturar la imatge amb la càmera del mòbil

Abans de deixar l’iglú, el vam decorar una mica: li vam obrir una finestra, vam posar-hi ampit i balcó, i un branquilló d’avet. I de camí cap a la furgoneta vam dir a uns nanos que jugaven per allà, que podien anar a l’iglú.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *