Sóc finisher!

Escrit per Bàrbara 19 març 2016 1 comentari »

Marató 1

 

Gràcies als que ho vau fer possible!

Començant pel bon amic Francesc que em va embolicar per participar a la marató (i finalment no hi va poder ser), en Lluís (transport i altres menesters) i la gent de Batec Mobility. Continuant pels acompanyants de “Corre amb mi” (Xevi, Marc, Aziz, Ivan) i en Jordi i acabant pels animadors del públic present i no present…

També vull fer esment als voluntaris de la marató i a la gent de l’organització que van buscar la manera perquè jo pogués córrer.

Espero que el proper cop puguem sortir tots!

Us deixo l’article d’en  Jordi Rodri:

 

VIDAL, BÀRBARA (Maratoniana)

I agafa la seva cadira de rodes i se’n va a la sortida, sota mateix de les fonts de Montjuïc.
Però l’organització, molt amablement, li fa saber que no. Que amb aquella handbike no estaè permès córrer la Marató de Barcelona. (De fet és una cadira de rodes normal amb una tercera roda i un mecanisme que permet donar-se embranzida amb les mans). La cadira “ha de ser” d’un model determinat. Perquè si no “els uns poden tenir avantatge envers dels altres”. (Si et falta una cama, les dues, ets tetraplègic o tens una lesió medul·lar és el de menys)

Tot i això, davant el ridícul, algú fa els ulls grossos i li permeten prendre la sortida, això sí, uns centenars de metres més endavant, “i sense dorsal”. I et recorda la imatge de Kathrina Switzer, la primera dona a córrer la marató de Boston l’any 1967 i a qui l’organització va intentar fer fora de la cursa només per ser dona. Avui també se’t pot marginar si ets paraplègica.

Però surt. I enfila les pujades de Les Corts, i la Gran Via, i passa per sota la Sagrada Família, i creua el quilòmetre 20, i el 30, i els braços comencen a debilitar-se, i tu l’acompanyes a partir del quilòmetre 35, i vius la bellesa de la marató de Barcelona, l’escalfor de la gent aplaudint i cridant, animant com si s’acabés el món. I tu gaudeixes des de la primera línia la felicitat d’un públic animant aquella atleta paralímpica barallant-se amb la pujada dels dos quilòmetres finals del Paral·lel quan ja en portes 40 als braços, quan aquests ja només resisteixen per aquell escalf, per tot aquell suport.Marató 2

I encarem l’arribada esprintant sota un sol radiant amb una marca final de 3h 41’17”. Un molt bon temps per una primera vegada. I et comenta, encara esbufegant, com sap de tanta gent que haurien volgut sortir per fer aquesta marató, però l’organització no els ho va autoritzar perquè les seves cadires de rodes no “eren les correctes”. Els atletes poden córrer amb calçat de 30 o de 200 euros, però una cadira de rodes en val 2000 o 3000, o més. Si no els tens, no corres… La marató de la ciutat olímpica no ha sabut entendre que hi ha gent a qui tant se li’n fot guanyar, potser perquè ja han perdut abans de sortir, persones que han patit accidents gravíssims, que han perdut les cames o la capacitat d’utilitzar-les, gent nascuda ja amb discapacitats o malformacions i que no sóc capaços d’aguantar-se drets però que s’arrapen a la vida amb les ungles, amb les dents, amb la mirada si no hi ha cap més remei. Només volien sortir, sentir l’escalf de la gent, la joia de córrer tots junts. Però no. La mort del grec Fidipides l’any 490 aC a la batalla de Marathó, avui sembla que hagi estat en va, com si després de tant córrer no haguéssim avançat gaire.

I al vespre li truques per veure com va, i et diu que no sap on té els braços, però que ha anat a assaig a la coral on canta, i que els pulmons se li obrien menys del normal. I li comentes que no has vist cap altra cadira en tota la cursa, i que a tothom a qui has preguntat no n’ha vist córrer cap. Només les que altres voluntaris empenyien amb un exemple i dignitat descomunals.

I li dius “Total, que has degut guanyar la Marató de Barcelona i ningú no t’ha dit res…” I l’altra esclata a riure com una boja. Perquè hi ha a qui se li’n fot la victòria, com aquesta esportista olímpica que va arribar a ser la número 30 del rànking mundial de tennis amb cadira de rodes, i que avui corria en nom de tots aquells atletes discapacitats que s’han hagut de quedar a casa una altra vegada. Atletes sense dorsal, sense mobilitat, sense sort.

Potser l’any que ve ho farem millor, i podrem prendre la sortida tots junts, aquells més musculats o aquells per qui una cursa no és en quina posició arribar, sinó poder sortir i anar una mica més enllà, ni que sigui només una mica.

Curses d’extrema bellesa i crueltat que la vida ens regala.

Una resposta a “Sóc finisher!”

  1. Ció ha dit:

    Ep, molt bé aquesta crònica del Jordi.Bravo!
    Ara falta la de les teves impressions de la experiència….

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *