Vam arribar quan ja tancaven.

Els darrers esquiadors marxaven i a la pista verda de baix només hi quedaven quatre gats que pujaven caminant per la cinta i baixaven amb trineus.

Millor, menys públic i més aparcament a prop de l’accés.

Vam treure el material i vam enganxar les pells de foca a la sola dels esquís; així impediríem lliscar enrere durant la petita ascensió.

Em vaig posar la genollera, vaig calçar-me les botes de la Carmeta i, fent una mica d’equilibris i recolzant-me al Jordi, vaig posar-me els esquís.

Les crosses em quedaven massa curtes un cop damunt dels esquís, i les vam haver d’allargar una mica.

Tot a punt per començar a enfilar l’accés a la pista, amb crosses en comptes de pals d’esquí.

El Jordi va agafar un tamboret de càmping: “així podràs seure quan et cansis”.

Sort que ja no hi havia gaire gent… De totes maneres, amb l’edat vas perdent el sentit del ridícul, del què diran i del què pensaran. Tot un avantatge en les meves circumstàncies!

Poc a poc però sense entretenir-me, vaig anar pujant per la pista verda, ara la crossa, ara una passa, ara l’altra crossa… Sorprenentment no em resultava gaire complicat; podia fer lliscar la cama dreta endavant sense gaire esforç, i la bota impedia que el genoll se’m doblegués.

No teníem gaire temps perquè el sol començava a marxar i la neu s’anava gelant, així que 100 metres enllà ens vam aturar. Suficient per portar a terme la prova: ara calia baixar.