La meva primera reacció en rebre la notícia no va ser gaire entusiasta, per què enganyar-nos: per presentar-nos-hi, havíem d’aprendre’ns 4 peces de memòria i algunes eren força complicades de memoritzar. I em feia mandra participar en un concurs. Jo canto perquè m’agrada, no per competir!

Cada vegada se’m feia més costa amunt presentar-nos a aquest concurs. Però m’hi havia compromès i també vaig oferir el meu cotxe per anar-hi (Ejea de los Caballeros està a l’Aragó i l’opció autocar sortia massa cara per 2 dies) així que no em podia fer enrere.

Dissabte 15 d’abril, amb el repertori après (bé… quasi del tot…) i els cotxes plens a rebentar, vam sortir de Barcelona cap a l’anhelat destí. Vam fugir corrents del poblet on havíem parat a dinar (Las Pedrosas) en veure-hi una placa que commemorava una llista de persones que havien donat la vida per la pàtria, entre elles en Primo de Rivera. “Lagarto lagarto”! Fuuuuig! I això vam fer. De totes maneres, aquest poble minúscul, silenciós i desolat ens va deixar encuriosits: hi havia tot de portes petites al voltant, una mena d’entrades a passadissos o refugis secrets… Ningú ens ho va poder explicar. Bàsicament perquè no hi havia ningú.

Arribada a l’hotel. Tampoc no hi havia ningú, va costar que ens obrissin. Érem els únics hostes i això es va fer notar en l’esmorzar del dia següent:

- qué quieres?
- no sé… qué hay?
- zumo, café y croissant.
- ah, pueees… zumo, café y croissant. Y no hay bocadillos?
- no, lo siento.
- ni pagando? – sí noi, em va sortir la vena catalana…
- no, verá,  es que el hotel está cerrado  - ah carat! – hemos abierto sólo para vosotros – d’acord, ja ho entenc. Total, si només és per nosaltres, l’esmorzar ens el pintem a l’oli, no passa res…

D’acord, m’he passat; ens deixaven escollir el gust del suc! I hi havia una alternativa al croissant: un dònut.

Ah, sí, érem a dissabte tarda: assaig, sopar d’hora i a fer nones, que diumenge a les 12h actuàvem i calia cuidar-se la veu.

L’aspiració màxima d’ArsinNova pel que fa al concurs era aconseguir algun premi, però érem conscients que la cosa no era fàcil. Hi havia bons competidors, i la nostra il·lusió va anar-se apagant a mesura que anàvem sentint les altres corals. Tot i això, no perdíem l’esperança, potser un segon o tercer premi… L’actuació ens havia sortit prou bé, qui sap…

Va arribar l’entrega de premis. Ells en deien: “pergaminos y cachirulos”. Se m’havia acudit que això podia ser la forma aragonesa per “diplomes i trofeus” però també havia llegit alguna cosa a la Real Academia Española sobre embarcacions, toros y una altra definició prou suggeridora: “Persona que tiene relaciones amorosas, y especialmente ilícitas.”  Però afortunadament no era aquesta; més tard vam constatar que el cachirulo d’Ejea es referia a la setena accepció del diccionari de la RAE: “Pañuelo que, en el atuendo típico aragonés, llevan los hombres atado a la cabeza.” Aaaah! Obvi, d’altra banda.

El tercer premi va caure a Múrcia (sembla la loteria, això), bé, vull dir que el van donar al cor Diatessaron. Vaja, no era un dels que pensàvem que ho havien fet millor… Bé, a veure si el segon… Doncs tampoc; va ser per Eskifaia, d’Hondarribia. Ostres, quina decepció. El primer premi segur que no ens tocava, perquè els de València ho havien fet molt bé… Quina ràbia haver esperat tanta estona l’entrega de premis mentre ens delectàvem amb tan magnífiques actuacions regionals, per finalment marxar amb les mans buides!

Però… Primer premi:  ArsInNova Cor de Cambra, de Barcelona!

Microsegon de silenci incrèdul, per assimilar que ho havíem entès bé….

UOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!! Havíem guanyat!! Era increïble!!!

Vam esclatar en crits i riures, abraçant-nos, saltant… Jo el que és saltar no ho porto gaire bé,  cal dir-ho, però botava asseguda a la cadira i pràcticament sanglotava entre les rialles!

Feia uns minuts havíem recriminat mentalment les nenes del cor de veus blanques de Tenerife que s’havien endut el 1r premi de la categoria juvenil, pensant: “que histèriques, com criden…”  I ara érem nosaltres els que xisclàvem esbojarrats! I més estona que elles!! ha, ha, ha!

Ca-chi-ru-lo! Ca-chi-ru-lo!! Crit de guerra quan el Pere-Lluís va pujar a l’escenari per recollir el premi i esperar pacientment que li instal·lessin el preuat artífex al cap mentre el locutor informava “Ustedes no lo saben, pero resulta muy difícil colocar el cachirulo cuando hay demasiado pelo o muy poco pelo.” (En Perelu no en té ni poc ni molt: no en té gens, de pelo!)

Va ser molt emocionant i, malgrat els primers recels, estic contenta d’haver-hi participat. Ha estat un cap de setmana intens, que ens ha fet créixer com a grup i com a cor. Ens toca participar en un altre certamen, pel fet d’haver guanyat aquest, però jo sostinc la meva teoria: hem de fer música per plaer!

TV3 va fer una entrevista als nanos de l’escola Avet Roig i la van emetre a l’InfoK d’ahir dilluns 26-3-2012.

Aquí teniu la notícia.

Moltes gràcies a tots!

 
Download audio file (ANA.mp3)
 
 

L’Ana va néixer als Balcans on va viure la guerra de Bòsnia durant els anys 1992-94. Més de 100.000 persones perdrien la vida, 250.000 serien ferides i dos milions serien expulsades de casa seva.

En descobrir la veritat de tot el que se li havia estat amagant, i avergonyida pels crims comesos pel seu pare, un militar d’alta graduació, l’Ana, de 24 anys d’edat, es trauria la vida d’un tret al cap.

L’home que va escollir la guerra havia destruït per sempre la seva pròpia pau.

El pare de l’Ana, el general Ratko Mladic, cap de l’exèrcit dels serbis de Bòsnia i responsable del setge de Sarajevo i de la massacre de Srebrenica, seria posteriorment detingut i empresonat acusat de crims de guerra i contra la humanitat pel Tribunal Penal Internacional.

Amb el tema “ANA” hem volgut retre un homenatge als milers de nens i nenes morts durant aquella guerra, així com un crit de ràbia tot esperant – encara – que Ratko Mladic sigui jutjat definitivament.

Amb motiu de la commemoració del XXè aniversari de la guerra de Bòsnia, Trenkalòs us convida a la filmació d’un videoclip homenatge a les víctimes del conflicte.

L’acte, que es realitzarà en el marc de la Setmana per a la Pau i comptarà amb la col·laboració dels alumnes de les escoles de Sant Celoni, tindrà lloc el proper dissabte 24 de març a les 19:30h a la Plaça de la Vila de Sant Celoni.

Demanem als assistents que porteu espelmes o fanalets.

Us hi esperem!

Feu-ne difusió sisplau.

Gràcies! Hvala!

Hem pogut comptar amb la inestimable i desinteressada col·laboració de l’Alba, l’Alícia, el José, l’Olivier i en Vincent.

És bonic treballar amb ells i els vull agrair des d’aquí l’estona que ens han dedicat i la bona predisposició que han mostrat per participar en el projecte.

Ens hem trobat en un bar per fer un mini-assaig previ a la gravació (els chorus estaven escrits però la part del violinista encara estava per definir). El cambrer ens ha fet passar molt amablement a la sala del fons, on ningú no ens molestaria; o potser era al revés? De fet, no hi havia ningú a qui molestar, però per si un cas entrava algun altre client…

També ens han fet el favor de tancar l’aparell de televisió per on emetien uns videoclips de qualitat com a mínim qüestionable, i així només sentíem la telenovel·la de fons. I jo que em pregunto: per què als bars tenen la TV posada (de vegades dues televisions amb emissions diferents) si no se la mira ni escolta ningú?

Per això ens ha estranyat tant que, després d’uns 20 minuts d’assaig-col·loqui – durant els quals la clientela del bar havia augmentat en un 0% -, arribés l’amo i ens fes saber, no gaire amablement, que allò no era un local d’assaig. Li hem comentat que havíem demanat permís, estàvem consumint i no hi havia més clients… Però vaja, ens ho ha deixat ben clar: aquí no es pot fer soroll d’aquesta manera. Sí, sí, ha dit “soroll”. Menteixo: ha dit “ruido”.

Així doncs, l’assaig ens ha quedat una mica minvat (i la propina, més) i hem decidit anar tirant cap a l’estudi de gravació d’en Gerard.

I avui els astres han confluït, i la professionalitat de tots plegats ha fet que enllestíssim la gravació en només una hora.

Està quedant fantàstic…

Aviat tindreu més informació sobre aquest treball, però de moment us deixo unes fotografies de la gravació d’avui (no són gaire bones, ho accepto, però estan fetes amb el mòbil)

Quan: Diumenge 12 de febrer de 2012, a les 19h.

On: Monestir de Pedralbes (antic refetor).

Baixada del Monestir, 9, Barcelona.

Qui: Cor Mixt Fònics 2.0, sota la direcció de Lluís Vilamajó.

Com: Entrada gratuïta.

Les entrades per al concert estan EXHAURIDES! Però podeu reservar-ne per a l’assaig general, dissabte 11 a les 20h, a reservesmuhba@bcn.cat o al telèfon 93 256 21 22

(Amb motiu de les Festes de Santa Eulàlia el Monestir es podrà visitar gratuïtament tot el dia fins a l’hora del concert)

Us hi esperem!

Programa:

Missa de Barcelona (s.XIV)

Agnus Dei

G.P. Palestrina (1524 – 1594)

Pleni sunt caeli

Jesu, rex admirabili

Sicut cervus

T.L. de Victoria (1548 – 1611)

Jesu dulcis memoria

O magnum mysterium

J. Vásquez (c.1500 – c.1560)

De los álamos vengo, madre

Duelete de mi, Señora

atribuït a F. Guerrero (1528 – 1599)

Si la noche hace escura

C. Monteverdi (1567 – 1643)

Lamento d’Arianna (Sesto libro de’Madrigali a cinque voci, 1614)

1. Lasciatemi morire

2. O Teseo, Teseo mio

3. Dove, dov’è la fede

4. Ahi ch’ei non pur risponde

F. Sors (1778 – 1839)

O Crux

La via que vam triar (darrera de Collbató) era d’uns 20 metres, però la corda que vaig utilitzar en feia 30, i com que havia de pujar i baixar (perquè el Jordi m’assegurava des de baix), només vaig poder escalar 15 metres amunt.

Només…

Però tres dies després encara tinc agulletes!!

Dilluns em feia mal tot de coll en avall. La qual cosa em va fer pensar que potser fent la vertical em faria mal només el cap, però no ho vaig poder posar en pràctica. Em quedaré amb la incògnita.

Em va costar una estona passar el primer tram però després va ser bufar i fer ampolles (pffff…) perquè hi havia unes butxaques IDEALS on agafar-se. Ai, no, que es diuen bústies. És que encara no he fet el curset d’escalada (començo demà) i em falta vocabulari tècnic.

Per primera vegada vaig fer servir peus de gat (me’ls va deixar l’Eli) i es nota molt la diferència entre escalar amb gats o amb botes de muntanya!

Bé gent, que us ho recomano molt, això de l’escalada!

El cas és que avui hi ha concert. Ja sé que ho anuncio amb poc temps… però no sóc l’arcàngel Gabriel!!

Així doncs, per qui vulgui i pugui venir:

Dia: avui divendres 23 de desembre

Hora: les 21h

Lloc: Església de la Mare de Déu de Núria. C/ Bon Pastor, 7-9. Barcelona

Entrada: 5 €

Per veure el programa feu clic a “continua llegint…”

PROGRAMA:

I PART

Four Motets – Aaron Copland (1900-1990)

Help Us, O Lord

Thou, Oh Jehovah, Abideth Forever

Have Mercy on Us, O My Lord

Sing Ye Praises to Our King

A Hymn to the Virgin – Benjamin Britten (1913-1976)

Ad Majorem Dei Gloriam (3 peces) – Benjamin Britten (1913-1976)

Prayer I

Rosa Mystica

Heaven-Haven
II PART

Els Núvols de Nadal – Juan Bertrand Castrodeza (1986)

Poema de Joan Maragall

Nit de Joia – Xalom Cucurella (1982)

El Cant dels Ocells – Bernat Vivancos (1973)

Cançó Popular Catalana

Què li’n Darem a l’infant Nat – Xalom Cucurella (1982)

Cançó Popular Catalana

El 25 de Desembre – Juan Bertrand Castrodeza (1986)

Cançó Popular Catalana

Aquesta setmana ha estat molt mediàtica.

Dimarts al vespre en Jordi i jo vam anar a Catalunya Ràdio a gravar una entrevista amb en Pere Escobar. Es va emetre el mateix dimarts, durant la segona hora del programa El club de la mitjanit.

Ens va agradar que ens convidessin, vam passar una estona molt agradable i divertida; en Pere i el seu equip són encantadors i t’ho posen molt fàcil. A més, es notava que s’havia llegit el llibre i li havia agradat. (o ho dissimulava molt bé!)

Podeu escoltar l’entrevista al minut 41:50 de l’enllaç.

I dimecres a la tarda, vaig tornar a Catalunya Ràdio, aquest cop, entrevista a La tribu amb Tatiana Cisquella. Va ser en directe, una mica més curta que l’anterior i va començar un punt massa filosòfica pel meu gust… Però també va ser interessant ser-hi.

La sentireu fent clic aquí.

I a la mateixa ràdio encara n’hi ha hagut una tercera, el 19 de desembre, al programa La nit dels ignorants, amb Xavier Solà.

Dijous tarda em van trucar de Ràdio Marca per entrar en programa en directe. A l’estudi hi havia l’Àlex Castán (fisioterapeuta de l’Institut Guttmann) i en Bernat Capell (periodista i pacient de l’hospital) i també vam comentar el llibre.

I ja posats, us adjunto l’enllaç a de l’entrevista a Ràdio 4, el 25 d’octubre, al programa “El matí a 4 bandes” (comença al minut 32:00)

El passat dimarts 22 de novembre a quarts de vuit del vespre, vam presentar el llibre AIX… UIX… ACE! Relats amb cadira – Apunts per tornar a començar.

L’acte va tenir lloc a la sala d’actes del Museu de l’Esport Doctor Colet de Barcelona (cedida per la Secretaria General de l’Esport, a qui reiterem el nostre agraïment) i va comptar amb la presència del President de la Federació Catalana de Tennis, Francesc Orriols, del Secretari General de l’Esport, Ivan Tibau i del president i fundador de l’entitat Trenkalòs, Jordi Rodri.

Per la nostra sorpresa, van assistir-hi 140 persones de públic (amics, familiars i coneguts), entre ells: el tennista Tommy Robredo, l’àrbitre de fubol Sergi Albert i el senador Josep Maldonado.

Vam explicar coses del llibre i de temes relacionats, i entre explicació i explicació tocàvem algun tema de Trenkaband; aquest cop vam comptar amb la col·laboració de la Taïs a la flauta travessera, l’Aleix al baix elèctric i els ja habituals Jordi (guitarra i veus) i Carola (flauta travessera). Vaig estar molt contenta de cantar al costat del meu germà.

Vam vendre una seixantena de llibres i sembla que a la gent li va agradar molt l’acte!

Moltes gràcies a tots per compartir aquesta estona amb nosaltres!

Fa uns dies vaig rebre un correu electrònic molt formal, on se’m deia que el Sr. Ivan Tibau m’havia proposat per formar part de la Comissió d’Antidopatge de Catalunya, degut a la meva condició d’esportista d’alt nivell i a la meva formació acadèmica. Buf! Que em ruboritzo! (però de moment ja he de faltar a la primera reunió…)