“ARSinNOVA es presenta al XLII certamen coral d’Ejea de los Caballeros.”
La meva primera reacció en rebre la notícia no va ser gaire entusiasta, per què enganyar-nos: per presentar-nos-hi, havíem d’aprendre’ns 4 peces de memòria i algunes eren força complicades de memoritzar. I em feia mandra participar en un concurs. Jo canto perquè m’agrada, no per competir!
Cada vegada se’m feia més costa amunt presentar-nos a aquest concurs. Però m’hi havia compromès i també vaig oferir el meu cotxe per anar-hi (Ejea de los Caballeros està a l’Aragó i l’opció autocar sortia massa cara per 2 dies) així que no em podia fer enrere.
Dissabte 15 d’abril, amb el repertori après (bé… quasi del tot…) i els cotxes plens a rebentar, vam sortir de Barcelona cap a l’anhelat destí. Vam fugir corrents del poblet on havíem parat a dinar (Las Pedrosas) en veure-hi una placa que commemorava una llista de persones que havien donat la vida per la pàtria, entre elles en Primo de Rivera. “Lagarto lagarto”! Fuuuuig! I això vam fer. De totes maneres, aquest poble minúscul, silenciós i desolat ens va deixar encuriosits: hi havia tot de portes petites al voltant, una mena d’entrades a passadissos o refugis secrets… Ningú ens ho va poder explicar. Bàsicament perquè no hi havia ningú.
Arribada a l’hotel. Tampoc no hi havia ningú, va costar que ens obrissin. Érem els únics hostes i això es va fer notar en l’esmorzar del dia següent:
– qué quieres?
– no sé… qué hay?
– zumo, café y croissant.
– ah, pueees… zumo, café y croissant. Y no hay bocadillos?
– no, lo siento.
– ni pagando? – sí noi, em va sortir la vena catalana…
– no, verá, es que el hotel está cerrado – ah carat! – hemos abierto sólo para vosotros – d’acord, ja ho entenc. Total, si només és per nosaltres, l’esmorzar ens el pintem a l’oli, no passa res…
D’acord, m’he passat; ens deixaven escollir el gust del suc! I hi havia una alternativa al croissant: un dònut.
Ah, sí, érem a dissabte tarda: assaig, sopar d’hora i a fer nones, que diumenge a les 12h actuàvem i calia cuidar-se la veu.
