Sóc finisher!

Escrit per Bàrbara 19 març 2016 1 comentari »

Marató 1

 

Gràcies als que ho vau fer possible!

Començant pel bon amic Francesc que em va embolicar per participar a la marató (i finalment no hi va poder ser), en Lluís (transport i altres menesters) i la gent de Batec Mobility. Continuant pels acompanyants de “Corre amb mi” (Xevi, Marc, Aziz, Ivan) i en Jordi i acabant pels animadors del públic present i no present…

També vull fer esment als voluntaris de la marató i a la gent de l’organització que van buscar la manera perquè jo pogués córrer.

Espero que el proper cop puguem sortir tots!

Us deixo l’article d’en  Jordi Rodri:

Avui farem un iglú i hi dormirem (més o menys)

Escrit per Bàrbara 09 març 2014 Sense comentaris »

Doncs sí, malgrat que es preveia mal temps, en Jordi va tenir la intuïció que seria un bon dia per anar a fer un iglú. I la zona triada va ser Vallter (on em vaig posar per primera vegada uns esquís de muntanya).

El Ferran feia setmanes que frisava per sortir amb nosaltres, i vam avisar la Neus que també s’hi va apuntar, tot i plegar tard de la feina, anar una classe de ioga, i tenir convidats a sopar.

Aquella nit de divendres vam dormir poc. Entre d’altres coses perquè ens vam equivocar d’hora i ens vam llevar una hora abans… A les 7h sortíem de Barcelona.

Ascens a la Portella Petita per l’aresta GAM

Escrit per Bàrbara 10 oct. 2013 Sense comentaris »

Avui hem escalat la Portella Petita per l’aresta GAM.

Ha estat la meva primera via llarga: 100 metres amb 2 reunions intermèdies.

La gesta l’hem aconseguit en Jordi, en Ferran i jo. Moltes gràcies, companys de cordada!

I també gràcies a la Trini i en Salva per les fotos que ens han fet des de l’altra banda, i per alguna indicació durant l’ascens.

Ha estat un gran dia!

Deixo una crònica fotogràfica dels esdeveniments:

Estones sota l’aigua

Escrit per Bàrbara 31 ag. 2013 Sense comentaris »


Aquest estiu no hem pogut fer muntanya ni escalada. Però com que som gent de recursos i no sabem estar-nos quiets, hem anat al mar. Al mar del nord. Noooo, no tan al nord! Ens hem quedat a casa, fent escapades al Cap de Creus!

I hem de reconèixer que ens ha agradat més del que ens imaginàvem…

Hem redescobert l’snorkel: el Mediterrani ens ha ofert tot un món nou per nosaltres.

 

Equipats amb ulleres, tubs i sabates de neoprè (i en la seva absència, sandàlies i fins i tot espardenyes de set vetes, sí sí, tal com ho llegiu), hem fet les nostres primeres incursions a les aigües de Port de la Selva, Cadaqués i Portlligat.

Sortides amb caiac, amb la barca de l’avi de la Carola i “amb sense” transport, també. Esponges de mar, garotes, peixos i més peixos, petxines i barretets, estrelles de mar i fins i tot un pop: convertit en roca, imitant-lo en color i forma, fins i tot emulava cloïsses incrustades. Quiet, immòbil. Només el delatava un ull que s’obria i es tancava desconfiat…
I vam decidir sortir de nit, amb la intuïció que seria encara més especial. I el mar, novament, no ens va decebre.

Vallter

Escrit per Bàrbara 10 abr. 2013 19 comentaris »

Vam arribar quan ja tancaven.

Els darrers esquiadors marxaven i a la pista verda de baix només hi quedaven quatre gats que pujaven caminant per la cinta i baixaven amb trineus.

Millor, menys públic i més aparcament a prop de l’accés.

Vam treure el material i vam enganxar les pells de foca a la sola dels esquís; així impediríem lliscar enrere durant la petita ascensió.

 

Em vaig posar la genollera, vaig calçar-me les botes de la Carmeta i, fent una mica d’equilibris i recolzant-me al Jordi, vaig posar-me els esquís.

Les crosses em quedaven massa curtes un cop damunt dels esquís, i les vam haver d’allargar una mica.

Tot a punt per començar a enfilar l’accés a la pista, amb crosses en comptes de pals d’esquí.

El Jordi va agafar un tamboret de càmping: “així podràs seure quan et cansis”.

Sort que ja no hi havia gaire gent… De totes maneres, amb l’edat vas perdent el sentit del ridícul, del què diran i del què pensaran. Tot un avantatge en les meves circumstàncies!

Poc a poc però sense entretenir-me, vaig anar pujant per la pista verda, ara la crossa, ara una passa, ara l’altra crossa… Sorprenentment no em resultava gaire complicat; podia fer lliscar la cama dreta endavant sense gaire esforç, i la bota impedia que el genoll se’m doblegués.

No teníem gaire temps perquè el sol començava a marxar i la neu s’anava gelant, així que 100 metres enllà ens vam aturar. Suficient per portar a terme la prova: ara calia baixar.

Els Gaillands

Escrit per Bàrbara 08 oct. 2012 1 comentari »


Ja està tot a punt.
Miro amunt i començo a enfilar-me.
Passos curts i segurs; sense pressa però sense entretenir-me.
Intento pensar cada moviment, tal com m’has explicat.
Aprofito les bones preses que m’ofereix aquesta pedra de pissarra.
He de millorar molt encara: l’equilibri, la llargada de les passes…
Escolto alguna indicació i provo de seguir-la amb confiança.
I així vaig guanyant alçada, vencent la gravetat. Sense mirar avall, ja hi haurà temps per això.
En alguns llocs necessito una mica d’ajuda, en altres salvo el desnivell com si ho hagués fet tota la vida. Aquesta roca és generosa.

Fins que arribo on ets tu i m’assec a l’escletxa que amablement ens brinda la paret.
I junts, contemplem el magnífic espectacle que ens dedica la Vall de Chamonix:

A baix la gent es veu petita, no en distingeixo les cares. Uns miren amunt com pugen els escaladors mentre els asseguren, tot esperant el seu torn. Algú pren al sol al costat del llac.
I enlaire l’Aiguille de l’Ème, l’Aiguille du Midi, el Dôme du Goûter…

L’imponent Mont Blanc sobresurt de la resta, el vent aixeca pols de neu al seu cim.

A nosaltres ens acarona el sol del migdia.

Gràcies J!

Escalada

Escrit per Bàrbara 27 des. 2011 1 comentari »

Diumenge passat vam fer una incursió a Montserrat. Lo Ferran i la Eli havien anat a escalar a un lloc de “fàcil” accés i ens hi van portar. I ho poso entre cometes perquè a mi em van haver de portar un trosset a collibè (només 3 minuts, Lo Ferran no va patir gaire, aquest cop).

La via que vam triar (darrera de Collbató) era d’uns 20 metres, però la corda que vaig utilitzar en feia 30, i com que havia de pujar i baixar (perquè el Jordi m’assegurava des de baix), només vaig poder escalar 15 metres amunt.

Només…